Primer Premio Certamen II Pascual Enguídanos en valenciano 2016
1.
―Ha de semblar l’au rapaç a l’atac de sempre, tingues en compte que els Terrícoles del Sistema Solar de la brana-secció 11-planck duen millers d’anys veient esta configuració. No hi podem per què si, canviar-la ara.
―Usha, bé sé que els seus canvis haurien de ser a poc a poc, justificables dins del seu món de lleis físiques fixes i immutables, ―emfatitzà Juun mentre afegia més hidrogen a les plomes de l’au majestuosa, per tal d’augmentar l’efecte lluentor de glaçó.
Usha i el seu company simbiòtic Juun gaudien d’una d’aquelles converses intranscendents en relació als nous dissenys de la nebulosa de l’Àguila per als propers cinc anys-llum. Vivien en un racó sense espai ni temps a la brana-secció 23-planck del multivers conegut, i des d’algun moment inconcebible feien aquesta tasca, aprofitant la rebufada gravitatòria que sortia de la seua brana subtil e imperceptible, cap a la brana de l’univers on s’ajuntaven els elements més pesats, como ara el ferro, l’hidrogen o l’or conformant planetes, satèl·lits i estels.
―Juun, saps que de moment el seu model teòric només inclou allò que ells anomenem partícules elementals. Com si un quark fora l’element vibracional més menut! ―Usha trobava aquest fet un acudit molt divertit i la seua joia es va convertir en una bòfega refulgent d’un flaire fresc i expansiu.
―Si!, ―li contestà Juun entre rialles contagiades per les ones llançades des de la seua meitat. ―Però no seria encara més fantàstic un canvi radical?, i que per fi els astrofísics humans disposaren d’alguna informació, innovadora, estrambòtica… Alguna cosa que els trenqués del seu avorrit recorregut, i els arrimés de debò a la realitat del nostre multivers?
―Uisss, jo no ho veig, els hi queda molt… Si és que no desapareixen en la temptativa. ―contestà lleugerament amoïnada.
―Si. La Germanor Multiversal mai els deixarà anar més enllà fins que no posen ordre a la seua casa. Imagina-te’ls, amb la seua ignorància i estultícia passejant-se pels jardins de l’Etern Gaudir, ple de criatures innocents. Estes bèsties serien capaces de grapejar les poncelles de la pau i violar les nostres fades!
―I tant que podria passar, ―confirmà Usha envolta en una bombolla de tristor que va descolorir el disseny del cap de la nova versió de l’Àguila.
―Encara així, m’agradaria molt tornar al planeta Terra, i comprendre’ls millor. Es diu al Consell de Savis que les seues emocions són tan poderoses, que una volta t’endinses en elles, no t’hi aconsegueixes sortir. Sembla que estan inexorablement atrapats fins la fi del seu univers. ―Usha va percebre la bufada de dubtes i excitació que sortiren de Juun, fins i tot, aixafà el seu cos delicat i traslluït, enfredorida per la pudor del penediment i la recança.
―Com?, vols anar-hi?, vols que hi anem? ―Juun i Usha formaven un complert ésser simbiotitzat i devien negociar i acordar cada reencarnació. ―Sembla que no vas tindre prou l’última vegada, quan et van posar de manobre amb aquells homes sense-ànima, obsessionats en construir un cavall de ferro, de gom a gom pel vast continent de terra gelada i inhòspita que cobria bona part del planeta.
―De fet, n’estic impacient. El transsiberià es deia aquella bajanada ben grossa. Però justament per això. D’enllà, només vaig experimentar una vida de càstig i misèria. Hi vaig morir xafat per un allau de neu als denou anys! Tu vas tindre més sort com a cambrera de la casa reial, inclòs recorda que vas experimentar l’amor humà amb un oficial ben plantat.
Usha no n’havia pensat mai més, però no recordava aquella història en tant de plaer i èxtasi com insinuava la seua meitat masculina, més bé recordava una muntanya russa de sentiments encontrats molt lluny del que ella considerava la felicitat. Les reencarnacions a la brana-secció 11-planck solien ser extenuants, ja que no només els Terrícoles eren bel·licosos i malcarats, també hi estaven els Oronencs, éssers amfibis del sector C d’Orió, ―una captivadora nebulosa verdosa amb matisos vermells i blaus violats ―, altres monstres més avançats tecnològicament que també tenien les portes del multivers tancades.
Tot i això, llançar-se al planeta on es generaven i cuinaven les emocions més potents, que després abastien la brana sencera, li semblava massa arriscat.
―A mi no m’agradaria tornar-hi, preferiria seguir pintant les nebuloses de les noves estrelles. És tan inspirador i calm! Ací hem pogut meditar, evolucionar amb la sensibilitat més subtil… Tot i que de vegades reconec que em sembla un poc avorrit, però això és perquè encara ens queda evolucionar alguns graons més; on l’existència hi és i, alhora, no hi és. No entenc per què et vols enfangar de nou.
Juun no tenia cap resposta lògica, mes enllà d’un desig agut, que no es treia del pensament: ―Saps que hem d’anar. Si el desig hi està, s’ha de donar-li eixida. Executar-lo.
―Si, sinó abans o després tornarà a eixir, i llavors pot ser que ens deslliguem per sempre. I caldrà començar de nou, des de zero ―va dir en un bufit.
Darrere d’aquest comentari, una pestilent bòfega de melancolia travessà les dues meitats fins quasi ofegar-los per l’angoixa.
La decisió estava presa.
2.
Virídia li va posar la copa amb molta cura. No volia vessar cap gota del whisky envellit de marca i caríssim que aquell xicot, d’altura considerable, cabell ros i rull li havia demanat. Sense fixar-se amb ella. Cosa que quasi va agrair, perquè eixe dia justament, s’havia cremat el cabell en un malparat intent de pentinar-se a la moda a l’estil d’una faraona de l’antic Egipte, i amb els nervis de l’estrena como a cambrera en el local d’oci més famós de Caront, li havien eixit dos orellons d’èczema a la cara. L’única herència de la mare que recordava, una fastigosa pell atòpica, deguda a l’exposició contínua de les radiacions que no sempre aconseguia parapetar el conglomerat d’acer solidificat de la plataforma terraformada on ella s`havia criat.
Digues-li alguna cosa, dona, te l’estàs menjant en els ulls, ―insinuà l’amiga que li feia companyia a l’altra banda de la barra. Entre barrejat i ball a la pista, sempre li venia a dir alguna cosa.
―Durska, ni m’ha mirat, i sembla de la Terra. Fixa’t com balla en les unes i les altres, especialment en la del cabell tan llarg i negre.
―Tu ets igual o més eixerida que ella… ―Li ensarronava. Totes sabien que el físic de les dones als satèl·lits semblaven eixuts i d’escàs atractiu als terrestres.
―A més, he d’anar al magatzem a per més licor psicodèlic, pots substituir-me mentrestant? ―li va contestar amb l’obvia intenció de canviar de tema.
―Clar dona, ix.
Virídia s’endinsà al celler, enclavat en un túnel argilós i d’excel·lent humitat importat de la Terra. Assemblava un laberint, ple de prestatgeries abarrotades d’ampolles i garrafes. Però entre totes, ella no hi trobava el licor blau psicodèlic. Un beuratge espirituós que aconseguia posar en èxtasi la pista sencera de ball.
Va tardar una bona estona en localitzar les cinc ampolles del màgic licor. De lluny podia escoltar com el soroll de la pista de ball semblava esclatar, fins i tot com si el sostre del celler li anés a caure al cap.
Quan per fi va eixir del túnel, l’escena que s’hi va trobar la va deixar feta un esglai.
Els cossos del joves que abans ballaven desaforats, ara estaven escampats i amuntonats, sagnants i esgarrifats molts d’ells. Només s’escoltava l’estridència dels altaveus i el sòl tremolava. Instintivament va buscar a Durska, però l’aire estava atapeït d’un fum fosc i groguenc que l’impedia avançar. S’ofegava, com si l’estància s’haguera foradat, deixant la dolenta atmosfera de Caront entrar-hi, i faltés l’oxigen, a més d’aquella pudor sangonenta que li furtava l’alè.
En mig del fum, es va fixar en una ombra sigil·losa que arrastrava amb destresa un sac, com si fos un cos mort. Es menejava entre els cossos malferits cap a d’ella. Horroritzada, es va amagar darrere de la barra, però l’ombra li va saltar damunt, tapant-li la boca amb una tovallola d’alguna mena de líquid narcòtic que la va deixar fora de joc sense que pogués fer res per a impedir-ho.
―Calla! ―Ni ella mateixa s’havia adonat que estava cridant com una boja.
3.
Un colp sec la va despertar de l’ensonyament. Li feien mal els turmells i les canelles, i el cap li esclatava. Estava fortament nugada a un seient de ferro gelat, al fons del pont de comandament on algú manegava les botonades multicolors, algunes de les quals ella sabia desxifrar. S’hi trobava a una nau comú. A la seua esquerra una finestra redona li mostrava el negre espai, i com Caront s’allunyava.
Quan tot just distingia el seu satèl·lit natal, la llumeneta es va convertir en una bola incandescent blanca i brillant. Va desaparèixer al cap de tres segons, deixant només la buida foscor de la nit a l’abast de l’univers. El dolor es va convertir en angoixa i la pèrdua en el turment d’una sobtada solitud, desaparegut tot el seu món i la seua gent per sempre. Unes llàgrimes silencioses li llauraven les galtes, crepitades pel trontollejar de la nau.
―Han fet explotar Caront!, els malparits. ―Virídia va escoltar la veu del comandament de la nau per primera volta. ―No podem fer res, almenys nosaltres n’estem vius. ―D’aquella veu que només veia un bescoll de cabells rossos i rullats.
Ella no podia dir ni què, ni qui…. ni molt menys per què, les paraules es paraven a la gola pel pànic.
El jove s’asseia en una trona de negre cuir i des de la seua posició s’apreciava la proximitat de planetes rodejats de lluminosos anells; anaven cap a l’interior del Sistema Solar.
―Agàfat ben fort! S’arrima l’ona expansiva de l’explosió!
El colp arrasà la nau com un tsunami. El sac que el jove arrastrava abans va colpejar contra les pates de ferro del seu seient. No es tractava d’un humà comú. Ni tan sols d’aquells als quals els encantava la biotecnogenètica i semblàvem mig humans, mig qualsevol cosa, com ara: celles amb plomes, dits com tentacles o pells escamoses com les d’una serp. Com la d’aquest ésser mateix, només que este més bé semblava un amfibi coronat amb un escafandre de vidre, ple d’algun tipus de substància aquosa, on nadava un ull de ciclop. Un ull sempre obert que alternava colors, ara taronja, negre, blavós… Combinacions aleatòries i dinàmiques que li van evidenciar que encara estava viu.
―Ara et deslligaré Carontina. ―El jove de rulls cabells es va alçar per fi de la cadira de comandament cap a d’ella. ―Era necessari per la teua seguretat, no eixires volant per la força de la propulsió dels motors i l’ona d’expansió per l’explosió del satèl·lit.
Virídia va reconèixer al jove del whisky envellit. Però ara portava un uniforme amb una insígnia amb dos triangles superposats, com si foren una estrella amb un cercle vermell enmig.
―Què es això?, ―digué Virídia assenyalant el cos semi-mort als seus peus.
―És un Oronenc que hi he aconseguit enxampar. Només hem sobrevingut tots dos. L’atac ha sigut fulminant. No només a la zona d’oci on tu estaves, també han atacat les instal·lacions d’abastiment d’energia nuclear, les mines d’iridi i el complex de llançament interestel·lar, que estava gairebé acabat. En la Terra feia temps que s’ho esperaven.
―Un complex de llançament interestel·lar a Caront? ―Per a Virídia, Caront era només un suburbi a la fi del món civilitzat.
―Escolta atentament, perquè aquesta informació és absolutament confidencial i només la comparteix amb una civil com tu, donada la situació d’emergència. Sóc el Comandament Marc de Falla de la Primera Flota Estel·lar del Sistema Solar, ―paraules acompanyades d’un gest marcial que assenyalava la seua insígnia. ―Portava dues setmanes a Caront en una missió encoberta per a garantir el termini de les obres de la llançadora en la zona restringida, però els Oronencs ens han boicotejat, ―el Comandant va descarregar una forta puntada de fúria en l’Oronenc que s’ajupia pegat a la paret de la nau. L’ésser es va apartar de seguida, arrossegant-se.
La jove, criada a Caront, mai no hi havia escoltat res d’aquells éssers terribles d’Oro ni sabia res de cap zona restringida al teu satèl·lit. Ella era senzilla estudiant becada i cambrera, aspirant a tècnica de comunicacions, besnéta d’emigrants terrícoles que hi havien emigrat a trobar sort amb la promesa d’un treball segur i ben pagat.
―La Terra ha avançat molt en el desenvolupament del viatges estel·lars gràcies a l’aïllament del fins ara escorredís graviton. Prompte estarem en disposició de doblar l’espai i el temps al nostre desig i descobrir el llarg i ampli espai. Els Oronencs, viuen al nostre mateix braç de la Via Làctia, compartim barri per així dir-ho. Les autoritats terràqüies fa temps que saben de la seua existència, però aquesta informació sempre ha sigut tractada com a secreta. D’ells sabem poca cosa, molt menys que ells de nosaltres. Sospitem que compartim en part un cep d’ADN y que malauradament, ells estan més avançats en la colonització de planetes que nosaltres. Si bé encara no sabem com aconsegueixen viatjar distàncies d’anys-llum, suposem que es tracta de tecnologia semblant a la que nosaltres estem desenvolupant. Però no hi estem segurs, ja que mai hem interceptat cap nau d’ells. Aquesta és la primera ocasió que disposem d’un exemplar viu i n’estic segur que ens serà de molta utilitat per a la nostra Flota Estel·lar.
Mentrestant, Virídia se’l mirava de fit a fit pessigant-se como si estigués en un malson. Les fermes paraules del comandant semblaven surar per tot arreu.
―I per suposat, estes bèsties no ens volen per l’espai. Sé que tot açò sembla una bogeria, i ni puc imaginar com et sents, ―la seua veu es va ablanir. El patriòtic discurs es desfeia davant de la desencaixada jove que tenia enfront, i amb la tendresa de la desesperació, la va abraçar. Ell també tremolava.
―Jo he d’estar pendent del comandament de la nau, mentrestant, necessite que sigues forta i el vigiles. ―Ella va assentir com si no tingués més remei.
―Encara no sabem com es comuniquen, però sospitem que utilitzen alguna mena de sistema telepàtic. Em fa feredat tenir-lo dins del pont de comandament i fins que no arribem a Júpiter, on tenim una base a Ganímedes i trobem reforços, estem en perill. Els seus no estaran molt lluny. Compte en tu Carontina, la Terra compta en tu.
4.
«No vull fer-te cap mal», escoltà Virídia com un murmuri al seu cap.
La mirada del ciclop estava clavada en ella des de que el comandant els havia deixat tancats dins d’un menut compartiment on només es veia la negror de l’espai per un ull de bou. Semblava una càmera d’aire amb eixida al espai, va pensar Virídia al reconèixer les portes estanques. L’Oronenc estava nugat. A més el seu cos d’amfibi, nu, semblava ple de blaus i probablement estava quasi a punt de morir.
La tristor de Virídia l’impedia si més no sentir odi cap aquell ésser que havia destrossat el seu món.
―Massa tard, no creus? ―s’atreví a contestar-li com si parlés en ella mateixa.
«Desconeixes qui soc, desconeixes qui ets» ―L’ull del ciclop perdia vivesa, ara nomes canviava de blanc a grisenc.
―Si és cert, ara no soc ningú, no hi soc res…
«Desconeixes qui soc, desconeixes qui ets, però no és tard per a tu»
―Calla desgraciat, d’allà on vingués. Obri! Comandant! Açò és una bogeria. Deixa’m eixir!! ―clamà colpejant la porta estanca del compartiment.
«Si ets, si tens un lloc…»
El desconcert es va convertir en ràbia i la jove esclatà a cridar per no escoltar més aquella sibil·lina veu al seu cervell.
«Tu ets…. i jo soc…»
De sobte, no escoltava ni els seus clams. Tant ella com l’Oronenc flotaven pel compartiment, topant-se, colpejant-se l’un a l’altre, contra les parets. En aquest ball ingràvid, Virídia s’adonà que l’ull del ciclop s’havia quedat en blanc, i va sospitar que per fi havia mort.
Ella, com si nadés, es va arrimar a la finestra redona del compartiment des d’on es veia l’espai. Semblava com si la seua nau s’hagués parat dins d’algun camp d’energia provocat externament. Dues naus s’aproximaven com estels de mercuri líquid cap a d’ells amb la obvia intenció d’interceptar-los. Virídia va comprendre que els havien descobert.
5.
Van passar minuts com l’eternitat i per fi, les portes del compartiment es van obrir. Virídia es manegava capbussada en la ingravidesa d’un extrem a l’altre, procurant no entropessar en l’esquelet de l’amfibi mort. D’ençà van entrar dos Oronencs ferms, amb el jove Marc de Falla per davant que també semblava flotar.
Tancaren la porta i amb l’ús d’una tecnologia inimaginable per a d’ella, l’efecte de la ingravidesa desaparegué. Virídia i Marc van caure dempeus i ràpidament es van abraçar com si foren un únic cos. L’esquelet va caure com un plomissol erm, sense fer cap soroll.
Els dos amfibis amb les escafandres romanien immutables, alçats com una cobra a punt d’atacar. Només els seus ulls ciclops ballaven entre colors vius observant a Virídia i el Comandant, que paralitzats l’un enfront de l’altre, quasi a penes podien respirar.
―Estem molt prop de Ganímedes, potser vinguin reforços. Hem de resistir. ―digué el comandant. Pretenia mantenir ferma la veu però la seua tremolor li rossegava l’orella. Assenyalava la finestra des d’on ja es distingien els ventosos cercles concèntrics de Júpiter amb tota la seua magnificència.
Virídia s’enfonsà en el silenci. Sabia més que ell del poder d’estos éssers, i el mirà amb misericòrdia, posant-li la mà al cap com si pogués detenir aquelles maleïdes veus al seu cervell, que començava a escoltar de nou.
«No sabeu qui sou, no sabeu d’on veniu»
«Jo sóc tu, i tu ets jo»
―Tu també les escoltes? ―Ell assentí esgarrifat perquè les veus eren molt penetrants i s’endinsaven com a claus als seus cervells.
«Tots dos som la mateixa cosa»
Enmig d’aquell l’hipnòtic cant, repetiu i saciant, «Jo sóc tu, i tu ets jo», Virídia no s’adonà del moment a partir del qual, els cossos que abans els miraven eren, de sobte, el seu i el de Marc de Falla. Encara com a penes apreciava unes luminescències, podia distingir el cap, braços i cames del comandant, i també el seu cos prim, amb el vestit de cambrera i el trafegat cabell de faraona d’Egipte. Haguera desitjat parlar, però ella no sentia la seua gola, ni la seua llengua. Només una sensació de cara mullada que li ofegava les paraules. A poc a poc, començà a veure amb més nitidesa; els seus ulls mateixos l’observaven immutables amb una inequívoca expressió de victòria, gesticulant fangosament a través dels seus llavis:
―Ara jo sóc tu, i tu ets jo.
―Tots dos hem sigut la mateixa cosa.
La balada cadenciosa al seu cervell s’ havia acabat. De sobte, un so indesxifrable per a ella, acompanyà la marxa del seu cos que ara li donava l’esquena y el del comandant.
Els havien deixat tots dos sols a la càmera estanca, arraconats i perduts.
«Carontina», li va semblar escoltar.
«Ets tu, comandant?»
«Si, crec que soc jo»
El cos d’Oronenc, en el qual aquell xicot valent s’havia convertit es va arrimar a ella. El seu tacte era humit i alhora calent.
«Què ens han fet?»
«Sembla que ja sabem perquè mai no hi aconseguíem cap exemplar»
«No sobreviurem»
«No, Carontina, aquell so era l’apertura de l’estancament de la càmera d’aire…»
«Ens llançaran, vitat?»
«Si, en quinze segons, i sospite que utilitzaran els nostres cossos per entrar a Ganímedes i enganyar als membres de La Flota Estel·lar»
«Què podem fer?»
«Res, Carontina, esta batalla l’hem perdut»
«Volarem vius al buit de l’espai?»
«Pot ser el temps que ens aguanti el líquid de l’escafandre, després qui sap?»
«Si, després qui sap…»
6.
Juun va agafar de nou el pinzell tornassolat. ―M’agrada fer els acabats a mà, ―expressà amb delectació. ―Un poc més de ferro blau-cel per a la pols interestel·lar, una sobreexposició d’heli ambarí al centre del cúmul M16. I acabat.
―Esplèndida, imponent. Aquesta és la nostra millor obra. La cadència de fotons i raigs X hi està magnífica. Cinc anys-llum més d’una Àguila Imperial meravellosa per a la brana-secció 11-planck. Un regal per als més exquisits dels Terrícoles i els Oronencs.
―I ara, per quina nebulosa t’apeteix seguir?, sempre m’ha encantat la de L’Ull de Gat. ―Serà un repte interessant amb moltes possibilitats d’evolució.
―Mmmhhh, és meravellosa, però…
―Digues.
―Tu ja saps, aquella història com quedaria?, tinc tanta curiositat. S’adonarien els Terrícoles que els Oronencs havien transmutat els seus cervells? ―La pregunta d’Usha va fer dubtar a Juun una estona, encara com de seguida li va contestar.
―Sense dubte, estan en clara inferioritat. La jugada de l’ull hipnòtic és d’una evolució per a la brana-secció 11-planck molt elaborada.
―Si, però els humans, ja saps, tenen altres ‘evolucions’, diguem-ne, més divertides.
―Hi pense que ja sé per on vas.
―I ara, de veres, t’agradava quan em vas abraçar? Com tremolaves! Per a mi va ser una sensació espaterrant, si més no, inoblidable.
―Siga on siga, estigues on estigues, tu sempre m’agradaràs. ―Li contestà amb un obert somriure.
―Tornem doncs? ―La bufada del comentari llançà a Juun a l’altre extrem de la nebulosa.
―De veres vols tornar? Pensava que ja hi havien tingut prou, que seguiríem dibuixant nebuloses, ja saps, la nostra evolució espiritual.
―Mira, m’ha quedat en la curiositat, i ja saps que si hi ha curiositat, segons el Consell de Savis…
Juun va esclatar en una rialla que contagià a Usha per incomptables eons.
Añadir comentario